La vida a la Terra no podria existir si no fos per tot un seguit de «felices coincidències», algunes de les quals, fins al segle XX, es desconeixien o no s’entenien gaire. Entre aquestes coincidències hi ha les següents:

• La ubicació de la Terra en el sistema solar i dins la Via Làctia, l’òrbita, la inclinació, la velocitat de rotació i la insòlita lluna que té el planeta.

• Un camp magnètic i una atmosfera que formen un escut doble.

• Els cicles naturals que reabasteixen i purifiquen les reserves d’aire i d’aigua del planeta.

A mesura que analitzes cadascun d’aquests aspectes, pregunta’t: «Aquestes característiques de la Terra, són el resultat de l’atzar o bé el producte d’un disseny fet a propòsit?».

Quan escrius la teva adreça, què hi inclous? Segurament el país, la ciutat i el carrer. Fem una comparació i diguem que la galàxia Via Làctia és el «país» on hi ha la Terra, que el sistema solar, és a dir, el Sol i els seus planetes, és la «ciutat», i que l’òrbita de la Terra dins del sistema solar és el «carrer». Gràcies als avenços en astronomia i física, els científics han entès molt millor com d’especial és el lloc que ocupem a l’univers.

D’entrada, la nostra «ciutat», el sistema solar, es troba a la regió ideal de la Via Làctia, ni massa prop ni massa lluny del centre. Aquesta «zona d’habitabilitat», com l’anomenen els científics, disposa dels elements químics necessaris per sostenir la vida, en les concentracions justes. Passada aquesta zona, aquests elements són escassos, i més a prop del centre el veïnat es torna massa perillós ja que, entre d’altres factors, hi ha molta més radiació potencialment letal. «Vivim en una zona residencial exclusiva», diu la revista Scientific American.¹

El «carrer» ideal: No és menys «exclusiu» el «carrer» on és la Terra, és a dir, la seva òrbita dins aquesta «ciutat», el nostre sistema solar. Es troba a uns 150 milions de quilòmetres del Sol, dins els límits d’una zona habitable on la vida ni es congela ni es cou. A més, com que l’òrbita és gairebé circular, la Terra es manté més o menys a la mateixa distància del Sol tot l’any.

Per altra banda, el Sol és la «central elèctrica» perfecta. És estable, té la mida ideal i emet just la quantitat d’energia que cal. Amb raó s’ha dit que és «una estrella molt especial».²

El «veí» perfecte: Si haguessis de triar un «veí» per a la Terra, et seria difícil trobar-ne un de millor que la Lluna. El seu diàmetre és una mica més gran que la quarta part del de la Terra. Per tant, si  la comparem amb altres llunes del sistema solar, la nostra resulta excepcionalment gran en relació amb el planeta amfitrió. Coincidència? No ho sembla pas.

D’entrada, la Lluna és la principal responsable de les marees, vitals per a l’equilibri ecològic del planeta. També contribueix a l’estabilitat de l’eix de rotació de la Terra. Sense aquesta lluna feta a mida, el nostre planeta ballaria com una baldufa i potser es capgiraria i voltaria de costat. Els canvis en el clima i les marees, entre d’altres, serien catastròfics.

Una inclinació i rotació perfectes: La inclinació de la Terra, d’uns 23,4^o, provoca el cicle anual de les estacions, modera les temperatures i fa possible una gran varietat de zones climàtiques. Tal com diu el llibre Rare Earth—Why Complex Life Is Uncommon in the Universe (Terra insòlita: Per què la vida complexa és tan poc comú en l’univers), «la inclinació de l’eix del nostre planeta sembla ser “just la que cal”».³

La durada del dia i la nit també és «just la que cal» gràcies a la rotació de la Terra al voltant del seu eix. Si girés més lentament els dies serien més llargs i la cara de la Terra exposada al Sol es couria mentre que l’altra es gelaria. En canvi, si ho fes molt més ràpid, els dies serien més curts, potser d’unes poques hores, i aquesta rotació tan ràpida generaria vents huracanats implacables, així com altres efectes nocius.

L’espai és un lloc perillós a causa de la radiació letal i de la presència constant dels meteoroides. Tot i així, el nostre planeta blau sembla creuar aquesta «galeria de tir» galàctica gairebé com si res. Com és això? Perquè la Terra rep la protecció d’un poderós camp magnètic i d’una atmosfera feta a mida.

El camp magnètic: El nucli de la Terra és una esfera giratòria de ferro fos que genera un poderós camp magnètic que s’endinsa molts quilòmetres en l’espai. Aquest escut ens protegeix de rebre tota la intensitat de la radiació còsmica i també de les forces potencialment mortals que emet el Sol. Algunes són el vent solar, que és un flux constant de partícules d’energia; les erupcions solars, que en minuts alliberen tanta energia com la de milers de milions de bombes d’hidrogen; i les explosions a la corona solar, la capa més externa del Sol, que llancen a l’espai milers de milions de tones de matèria. Tens proves visibles de la protecció que et dóna el camp magnètic de la Terra. Per exemple, les erupcions solars i les  explosions a la corona del Sol causen intenses aurores polars, espectacles naturals de llum i color que es poden veure en l’atmosfera superior, prop dels pols magnètics de la Terra.

L’atmosfera: Aquest embolcall de gasos no tan sols ens permet seguir respirant, sinó que ens dóna un grau més de protecció. Una capa exterior de l’atmosfera, l’estratosfera, conté una forma d’oxigen anomenada ozó que absorbeix fins al 99% de la radiació ultraviolada. Així, la capa d’ozó ajuda a protegir d’aquesta radiació tan perjudicial moltes formes de vida, inclosos els éssers humans i el plàncton, del qual depenem per la seva gran producció d’oxigen. La quantitat d’ozó estratosfèric no és fixa, canvia segons la intensitat de la radiació ultraviolada. La capa d’ozó és, per tant, un escut eficient i dinàmic.

L’atmosfera també ens protegeix d’un bombardeig diari de runa còsmica formada per milions d’objectes de diverses mides, des de partícules minúscules fins a roques enormes. La gran majoria d’aquests objectes s’incendien en l’atmosfera i creen flaixos de llum anomenats meteors. Ara bé, els escuts de la Terra sí que deixen passar la radiació que és essencial per a la vida, com ara la calor i la llum visible. L’atmosfera fins i tot ajuda a distribuir la calor per tota l’esfera terrestre, mentre que de nit fa de manta i dificulta que aquesta calor s’escapi a l’espai.

L’atmosfera i el camp magnètic de la Terra són autèntiques meravelles del disseny que encara no s’han arribat a comprendre del tot. Es pot dir el mateix dels cicles que sostenen la vida del planeta.

Si una ciutat no rebés aire i aigua purs, i el clavegueram s’obstruís, en poc temps la població patiria malalties i moriria. Ara pensa: el nostre planeta no és com un restaurant on els aliments frescos i altres provisions es porten de fora, i on es treuen les escombraries cada dia. L’aire i l’aigua que ens calen per viure no s’importen des de l’espai còsmic, ni s’hi envien les deixalles. Per tant, com és que la Terra continua neta i habitable? És gràcies als cicles naturals, com ara el de l’aigua, el del carboni, el de l’oxigen i el del nitrogen, que s’expliquen breument tot seguit.

El cicle de l’aigua: L’aigua és indispensable per a la vida. Sense ella, només podríem viure uns quants dies. El cicle de l’aigua distribueix aigua fresca i neta per tot el planeta en tres etapes. 1) La calor del sol fa que l’aigua s’evapori i ascendeixi a l’atmosfera. 2) Aquesta aigua purificada es condensa i forma els núvols. 3) Els núvols formen pluja, pedra, aiguaneu o neu que es precipiten a la terra, preparats per tornar-se a evaporar, tancant així el cicle. Quanta aigua es recicla anualment? Es calcula que la suficient per cobrir la superfície de la Terra uniformement fins una altura de més de vuitanta centímetres.⁴

Els cicles del carboni i l’oxigen: Per viure ens cal respirar: inspirar oxigen i expulsar diòxid de carboni. Però, amb milers de milions d’éssers vius fent el mateix, per què la nostra atmosfera no se satura de diòxid de carboni ni s’hi acaba mai l’oxigen? Gràcies al cicle de l’oxigen. 1) En un procés fascinant anomenat fotosíntesi, les plantes absorbeixen el diòxid de carboni que nosaltres expulsem, i produeixen hidrats de carboni i oxigen amb l’energia de la llum solar. 2) El cicle es tanca quan nosaltres inspirem l’oxigen de nou. Així, la vegetació produeix aire respirable de forma neta, eficient i silenciosa.

 El cicle del nitrogen: La vida a la Terra també depèn de la producció de molècules orgàniques, com les proteïnes. A) Per produir aquestes molècules cal el nitrogen, que constitueix un 78% de l’atmosfera. Els llamps i els bacteris converteixen el nitrogen en compostos que les plantes poden absorbir. B) Llavors, les plantes incorporen aquests compostos i els transformen en molècules orgàniques. Quan els animals es mengen les plantes, també ingereixen el nitrogen. C) Finalment, quan les plantes i els animals moren, els bacteris en descomponen el nitrogen. Durant aquest procés s’allibera nitrogen, que retorna a la terra i a l’atmosfera, i així es tanca el cicle.

L’home, tot i la tecnologia punta, genera tones i tones de residus tòxics no reciclables any rere any. En canvi, la Terra recicla a la perfecció totes les seves deixalles gràcies a enginyosos processos químics.

D’on creus que van sortir aquests sistemes de reciclatge? M. A. Corey, escriptor sobre religió i ciència, diu: «Si l’ecosistema de la Terra hagués evolucionat mogut només per la casualitat, possiblement no hauria estat capaç d’assolir un nivell tan perfecte d’harmonia mediambiental».⁵ Hi estàs d’acord?