UNA vídua pobra abraça el seu fill, el seu únic fill. No s’ho pot creure, ja que feia un moment envoltava tendrament amb els seus braços el cos sense vida del nen. La dona mira el seu fill, que ha ressuscitat, i s’emociona amb el seu somriure. «Mira», diu el seu hoste, «el teu fill és viu!»

Aquesta resurrecció tan emocionant va succeir fa gairebé tres mil anys. Pots llegir el relat al capítol 17 de 1 Reis. L’hoste és Elies, el profeta de Déu. I, qui és la mare? És una vídua que vivia a la ciutat de Sarepta, però la Bíblia no en diu el nom. La resurrecció del seu fill va ser un dels esdeveniments de la seva vida que més li van enfortir la fe. Centrem-nos en aquesta dona i aprenguem-ne lliçons molt importants.

Jehovà havia determinat que hi hauria una gran sequera durant el regne d’Acab, el malvat rei d’Israel. Després que Elies anunciés la sequera, Déu el va amagar perquè el rei Acab no el trobés i, de manera miraculosa, va fer que els corbs el proveïssin de pa i carn. Aleshores, Jehovà li va dir a Elies: «Vés a Sarepta de Sidó i queda-t’hi. He manat a una viuda que et mantingui» (1 Re. 17:1-9).

Quan Elies va arribar a Sarepta, va veure una vídua pobra arreplegant trossos de llenya. Seria ella qui li donaria de menjar? Com ho faria si era tan pobra? Tot i els dubtes que pogués tenir, va començar a parlar amb ella, i li va dir: «Per favor, porta’m un vaset d’aigua per beure». Quan el va anar a buscar, Elies li va demanar: «Porta’m també un tros de pa» (1 Re. 17:10, 11). Per a la vídua, donar aigua a un desconegut no era cap problema, però donar-li un tros de pa sí que ho era.

 «T’ho juro per la vida de Jahvè, el teu Déu», va respondre la vídua, «no tinc gens de pa. Només tinc un grapat de farina en un pot i una mica d’oli en una gerra. Estava arreplegant uns quants branquillons, i anava a preparar-ho per a mi i per al meu fill: després de menjar-nos-ho, ens morirem» (1 Re. 17:12). Analitzem el que revela aquesta conversa.

La vídua va veure que Elies era un israelita temorós de Déu, tal com es va fer evident en les paraules «t’ho juro per la vida de Jahvè, el teu Déu». Sembla que coneixia una mica el Déu d’Israel, però no fins al punt de referir-se a Jehovà com «el meu Déu». Ella vivia a Sarepta, una població que pertanyia a la ciutat fenícia de Sidó o que en depenia. És molt probable que a Sarepta hi visquessin molts adoradors de Baal. No obstant això, Jehovà havia vist en aquesta vídua alguna cosa excepcional.

Encara que la vídua vivia enmig de gent idòlatra, va demostrar fe. Jehovà li va enviar Elies pel bé de tots dos, tant el d’ella com el del profeta. Podem extreure una lliçó important d’aquest fet.

No tots els habitants d’aquella ciutat idòlatra eren del tot corruptes. A l’enviar Elies a aquesta vídua, Jehovà va demostrar que té en compte les persones benintencionades que encara no l’adoren. De fet, «de qualsevol nació que sigui, aquell qui el tem i obra la justícia li és agradable» (Ac. [Fe.] 10:35).

Quantes persones del teu territori són com la vídua de Sarepta? Tot i que estiguin envoltades d’adeptes de la religió falsa, segurament desitgen alguna cosa millor. Potser tenen poc coneixement de Jehovà o no el coneixen ni tan sols una mica, i és per això que necessiten ajuda per abraçar la veritat. Busques aquestes persones i les ajudes?

Analitzem amb deteniment el que Elies li va demanar a la vídua. Ella li acabava de dir que, després de fer l’últim menjar per a ella i per al seu fill, el menjarien i moririen. Malgrat tot, què li va dir Elies? «No tinguis por. Vés i fes tal com has dit. Però primer fes-me un panet d’aquesta farina i porta-me’l. Acabat, en faràs per a tu i per al teu fill. Això diu Jahvè, Déu d’Israel: “El pot de farina no es buidarà ni la gerra d’oli disminuirà fins al dia que Jahvè enviï la pluja a la terra.”» (1 Re. 17:11-14.)

Ara bé, algú podria haver dit: «Donar l’únic que ens queda? Deu ser una broma!». Però aquesta no va ser la reacció de la vídua. Tot i que no coneixia gaire Jehovà, va creure Elies i va fer el que li havia demanat. Això va ser una prova molt gran de fe, i la vídua va prendre una bona decisió.

Déu no va abandonar aquella vídua pobra. Tal com Elies va prometre, Jehovà va multiplicar les escasses provisions que tenia la vídua per mantenir-los a ella, al seu fill i a Elies fins que s’acabés la sequera. El cert és que «el pot de farina no es va buidar ni la gerra d’oli va disminuir, segons la paraula que Jahvè havia dit per mitjà d’Elies» (1 Re. 17:16; 18:1). Si la vídua hagués actuat de manera diferent, el pa que va fer amb les escasses provisions de farina i oli segurament hauria estat el seu últim àpat. Però, en comptes d’això,  va actuar amb fe, va confiar en Jehovà i va donar de menjar primer a Elies.

D’aquest relat podem extreure una lliçó: Déu beneeix els qui exerceixen fe. Quan t’enfrontis amb una prova d’integritat, si demostres fe, Jehovà t’ajudarà. I, per ajudar-te a fer front a la prova, Ell serà el teu Proveïdor, el teu Protector i el teu Amic (Èx. 3:13-15).

El 1898, la revista Zion’s Watch Tower va destacar la següent lliçó de la història de la vídua: «Si la dona tenia prou fe per obeir, llavors se la consideraria mereixedora de rebre l’ajuda del Senyor mitjançant el profeta; però si no exercia fe, hi hauria hagut una altra vídua que hagués demostrat fe. El mateix passa amb nosaltres. En les diverses passes del camí de la vida, el Senyor ens porta al lloc on prova la nostra fe. Si exercim fe, obtindrem benediccions; si no, les perdrem».

Quan afrontem alguna prova, hem de buscar la guia divina a les Escriptures i a les nostres publicacions bíbliques. Després, hem d’actuar d’acord amb les directrius de Jehovà, malgrat que siguin difícils d’acceptar. Rebrem benediccions si actuem en harmonia amb el que diu aquest savi proverbi: «Confia en Jahvè de tot cor, però no et recolzis sobre el sentit propi. En tots els teus camins ten-lo present, i és ell qui esplanarà les teves vies» (Prov. 3:5, 6).

La fe de la vídua estava a punt de ser sotmesa a una altra prova. «Després d’això», diu el relat bíblic, «el fill d’aquella dona, mestressa de la casa, es posà malalt, i la malaltia era tan greu, que va expirar». Mentre intentava trobar una raó que expliqués aquesta desgràcia, la mare va dir tota afligida a Elies: «Per què et fiques amb mi, home de Déu? ¿És que has vingut a casa per recordar a Déu les meves faltes i per fer morir el meu fill?» (1 Re. 17:17, 18). Què volen dir aquestes paraules tan amargues?

Li havia vingut al cap algun pecat que pertorbava la seva consciència? Va pensar que la mort del seu fill era un càstig diví i que Elies era el missatger de Déu que portava la mort? La Bíblia no ho explica, però una cosa és ben certa: la vídua no va acusar Déu de cap injustícia.

Elies devia estar trasbalsat per la mort del fill de la vídua i perquè, segons ella, la seva pròpia presència era la responsable d’aquella pèrdua desoladora. Després de portar el cos sense vida a la cambra de dalt, Elies va clamar: «Jahvè, Déu meu! ¿Fins aquesta viuda que m’acull heu afligit, fent morir el seu fill?». Si Jehovà permetia que aquesta dona amable i hospitalària patís encara més, el profeta no podria suportar la idea que la culpa recaigués sobre el nom de Déu. És per això que va implorar: «Jahvè, Déu meu; que torni l’ànima d’aquest infant dintre d’ell!» (1 Re. 17:20, 21).

Jehovà va escoltar l’oració d’Elies. La vídua havia proveït el profeta i havia exercit fe. Sembla que Déu va permetre que la malaltia del nen seguís el seu curs perquè sabia que aquesta resurrecció, la primera que es va registrar en les Escriptures, es realitzaria i donaria esperança a les generacions futures. Jehovà va ressuscitar el nen quan Elies li ho va suplicar. Imagina’t l’alegria de la vídua quan Elies li va dir: «Mira, el teu fill és viu!». I ella li va respondre: «Ara conec que ets un home de Déu i que la paraula de Jahvè que anuncia la teva boca és veritat» (1 Re. 17:22-24).

El relat que trobem al capítol 17 de 1 Reis no diu res més d’aquesta dona. Ara bé, com que Jesús va parlar d’ella de manera positiva, és possible que visqués la resta de la seva vida com una serventa fidel de Jehovà (Lc. 4:25, 26). La seva història ens ensenya que Déu beneeix els qui fan el bé als seus servents (Mt. 25:34-40). Demostra que Déu proveeix els qui són fidels, fins i tot en circumstàncies extremes (Mt. 6:25-34). I aquest relat també evidencia que Jehovà desitja ressuscitar els morts i que té la capacitat de fer-ho (Ac. 24:15). No trobes que aquestes són bones raons per recordar la vídua de Sarepta.