A Jeremies 31:15 llegim: «Així diu Jahveh: Una veu s’ha escoltat a Ramà, plany i plor amarg; Raquel plorava els seus fills, ha refusat de ser consolada pels seus fills, perquè ja no hi són».

El relat bíblic explica que els dos fills de Raquel van morir després que ella. Per això, pot semblar que Jeremies, que va escriure el seu llibre mil anys després de la mort de Raquel, estigués equivocat.

El primer fill de Raquel va ser Josep (Gèn. 30:22-24). Més endavant, Raquel va morir mentre donava a llum el seu segon fill, Benjamí. Per tant, sorgeix una pregunta: per què Jeremies 31:15 diu que Raquel plorava perquè els seus fills ja no hi eren?

Josep va tenir dos fills, Manassès i Efraïm (Gèn. 41:50-52; 48:13-20). Amb el temps, Efraïm va ser la tribu més important i influent de tot el regne del nord d’Israel i va acabar representant les deu tribus del nord. La tribu que va provenir de Benjamí, el segon fill de Raquel, va arribar a formar part del regne del sud juntament amb Judà. Per això es pot dir que Raquel va representar totes les mares d’Israel, tant les del regne del nord com les del sud.

Quan Jeremies va escriure el seu llibre, el regne de deu tribus del nord ja havia caigut a mans dels assiris, i molts israelites havien anat al captiveri. Però alguns dels descendents d’Efraïm devien haver fugit al territori de Judà. L’any 607 a. de la n. e. els babilonis van conquerir el regne de dues tribus del sud, i sembla que durant la conquesta van reunir molts dels captius a Ramà, situada a uns vuit quilòmetres al nord de Jerusalem (Jer. 40:1). És possible que alguns fossin assassinats al territori de Benjamí on Raquel va ser enterrada (1 Sam. 10:2). Per tant, el plor de Raquel pels seus fills pot fer referència al dol per la mort de tots els benjaminites o al dol només pels qui van morir a Ramà. Però també hi ha la possibilitat que fes referència a totes les mares que ploraven pels israelites que havien mort o que havien estat portats a l’exili.

En qualsevol cas, les paraules de Jeremies van profetitzar el que va passar segles més tard, quan es va posar en perill la vida del petit Jesús. El rei Herodes va ordenar que matessin tots els nens menors de dos anys de Betlem, una ciutat que estava situada a la part sud de Jerusalem. Tal com va dir Jeremies, aquells nens ja no hi serien mai més. Imagina’t el profund dolor que devien sentir les mares que havien perdut els seus fillets! És com si els seus amargs plors es poguessin sentir des de Ramà, a la part nord de Jerusalem (Mt. 2:16-18).

Com hem vist, tant en el temps de Jeremies com en el temps de Jesús, el plor de Raquel va descriure molt bé la tristesa de les mares jueves quan van perdre els seus fills. És clar, els qui han mort i, per dir-ho d’alguna manera, han anat a «la terra de l’enemic», podran ser alliberats de les urpes de la mort quan siguin ressuscitats (Jer. 31:16; 1 Cor. 15:26).