ELS congressos sempre han estat molt emocionants perquè els germans no només es beneficien d’un banquet espiritual a la taula de Jehovà, sinó que també poden menjar tots junts, cosa que els fa sentir molt alegres.

El setembre de 1919, els Estudiants de la Bíblia van celebrar un congrés de 8 dies a Cedar Point, Ohio. Els hotels havien d’allotjar els delegats i donar-los el menjar, però van arribar milers de persones que no esperaven. Aclaparats per la multitud, els cambrers van fugir. Un dels gerents, desesperat, va demanar ajuda a Testimonis joves, i molts van acceptar. La Sadie Green recorda: «Era el primer cop que feia de cambrera, però va ser divertit».

Els anys següents, molts voluntaris van servir els seus germans a les cafeteries organitzades als congressos. Treballar amb companys cristians va ajudar molts joves a posar-se metes espirituals. La Gladys Bolton, que va servir a la cafeteria del congrés de 1937, explica: «Vaig conèixer gent d’altres llocs i vaig poder saber què feien per superar els seus problemes. Aleshores vaig començar a pensar a ser pionera».

En Beulah Covey va dir d’un congrés: «L’esforç dels voluntaris fa que tot vagi com un rellotge». Tot i això, el treball tenia els seus reptes. Per exemple, el 1969, en arribar a l’estadi dels Dodgers, a Los Angeles, l’Angelo Manera es va assabentar que seria el servent de cafeteria. I va admetre: «Va ser un dels ensurts més grans de la meva vida!». Un dels preparatius va ser excavar una rasa de 400 m per fer arribar el gas fins a la cuina.

El 1982, els voluntaris de Sierra Leone van haver de netejar els camps per construir la cafeteria amb els materials que tenien a l’abast. El 1951, a Frankfurt (Alemanya), uns germans enginyosos van llogar una locomotora que generava vapor per a 40 calderes de cuina. Els voluntaris van  servir 30.000 àpats en una hora i, per ajudar els 576 germans que rentaven els plats, els assistents van portar els seus coberts. I a Yangon (Myanmar), els atents cuiners que van preparar el menjar dels delegats internacionals van utilitzar menys espècies picants.

En un congrés als Estats Units el 1950, l’Annie Poggensee va fer cua a la cafeteria sota un sol asfixiant. Però allò va ser una benedicció, ja que va dir: «Em vaig quedar embadalida escoltant una conversa animada entre dues germanes que havien vingut d’Europa en vaixell». Cadascuna va explicar com Jehovà l’havia ajudat a assistir-hi. L’Annie va comentar: «No hi havia ningú més feliç que aquelles germanes. No els va importar ni fer cua ni aguantar aquella calor».

A molts congressos hi havia grans carpes amb files de taules altes. Menjar dempeus permetia que els assistents acabessin ràpidament i deixessin lloc als altres. Si no, com haurien pogut menjar tantes persones en tan poc temps? Un home va dir: «Aquesta religió és molt estranya. Mengen drets!».

Quan les autoritats van veure tanta eficàcia i organització, van quedar impressionades. Després d’inspeccionar la cafeteria a l’estadi dels Yankees, a Nova York, el personal de l’exèrcit americà va animar el major Faulkner, del Departament de Guerra britànic, a fer el mateix. Així, el 1955, ell i la seva dona van anar al congrés «El Regne triomfant» a Twickenham (Anglaterra). En veure la cafeteria, va dir que tot allò funcionava gràcies a l’amor.

Durant dècades, molts voluntaris servicials van servir àpats nutritius i econòmics, cosa que sovint requeria que treballessin moltes hores i es perdessin part del programa, sinó tot. A finals dels setanta, a molts llocs es va simplificar el sistema per servir aliments. I, el 1995, es va demanar que cadascú portés el seu menjar. Allò va permetre que els germans que abans preparaven i servien el menjar es beneficiessin del programa i de la companyia d’altres. *

Segur que Jehovà estima molt els germans que es van esforçar per servir els seus companys en aquelles cafeteries! Alguns potser recorden aquells dies amb nostàlgia. Però una cosa és certa: l’amor continua sent l’ingredient principal als nostres congressos (Jn. 13:34, 35).