EL 1927 vaig néixer al petit poble de Wakaw, a Saskatchewan (Canadà). Com que els meus pares van tenir set fills, quatre nens i tres nenes, des de petita he viscut envoltada de gent.

La meva família va notar els efectes de la crisi dels anys 30, la Gran Depressió, però mai ens va faltar el menjar. Com que teníem gallines i una vaca, sempre hi havia ous, llet, nata, formatge i mantega. Com us podeu imaginar, tots teníem molta feina a la granja.

Tinc molt bons records d’aquell temps. A la tardor, quan el meu pare anava al poble a vendre els productes de la granja, solia tornar carregat amb una caixa de pomes acabades de collir. Com m’agradava l’intens olor de poma que omplia l’habitació! Me’n menjava una cada dia!

Jo tenia sis anys quan els meus pares van conèixer la veritat. El seu primer fill, en Johnny, havia mort poc després de néixer. Desconsolats, li van preguntar al sacerdot on era el seu fillet i aquest els va dir que, com que no l’havien batejat, no havia anat al cel, sinó als llimbs. * A més, els va dir que, si li donaven diners, faria oració perquè en Johnny anés al cel. Com us hauríeu sentit vosaltres? Els meus pares es van decebre molt i no van parlar mai més amb el sacerdot. Tot i això, es continuaven preguntant què havia passat amb en Johnny.

Un dia la mare es va topar amb un llibret dels Testimonis de Jehovà titulat ¿Dónde están los muertos? i el va llegir amb impaciència. Quan el pare va tornar a casa, ella li va dir emocionada: «Ja sé on és en Johnny! Ara està dormint, però un dia es despertarà!». Aquella nit, el meu pare va llegir el llibret de dalt a baix. Aprendre el que la Bíblia ensenya sobre l’estat dels morts i que aviat hi haurà una resurrecció els va consolar molt (Ecl. 9:5, 10; Fe. 24:15).

Haver trobat la veritat ens va canviar la vida perquè ens va consolar i ens va fer molt feliços. Els meus pares van començar a estudiar la Bíblia i a reunir-se amb la petita congregació de Wakaw, on hi havia molts germans d’origen ucraïnès, i poc després ja predicaven.

Al cap de poc, ens vam mudar a la Colúmbia Britànica, on els germans ens van rebre amb els braços oberts. Recordo amb afecte que ens preparàvem La Torre de Guaita en família per a la reunió del diumenge i que tots vam arribar a estimar Jehovà i les veritats bíbliques que apreníem. Jo sentia que Ell ens beneïa i feia que les nostres vides fossin molt riques en sentit espiritual.

 Com que els meus germans i jo érem jovenets, ens costava molt parlar de les nostres creences. Però una cosa que em va ajudar va ser que la meva germana petita, l’Eva, i jo ens havíem de preparar sovint per escenificar la presentació del mes a la Reunió de servei. A pesar que érem tímides, vam aprendre a parlar de la Bíblia amb altres persones. Agraeixo molt tota aquella ajuda.

Una de les coses que va marcar la nostra infància va ser allotjar a casa germans que servien a temps complet. Per exemple, ens encantava que en Jack Nathan, el superintendent de circuit, visités la nostra congregació i es quedés amb nosaltres. * Sempre ens explicava una pila d’històries que ens deixaven bocabadats i ens encomiava sincerament, cosa que ens va animar a servir Jehovà fidelment.

Recordo que pensava: «Quan sigui gran vull ser com el germà Nathan». Poc m’adonava en aquell moment que el seu exemple m’estava ajudant a preparar-me per servir a temps complet. Quan vaig fer quinze anys, vaig decidir servir Jehovà, i l’Eva i jo ens vam batejar el 1942.

Durant la Segona Guerra Mundial, quan el patriotisme estava a l’ordre del dia, la senyora Scott, que era una mestra molt intolerant, va expulsar les meves dues germanes i un del meus germans per no saludar la bandera. Després, va parlar amb la meva mestra perquè fes el mateix amb mi. Però ella li va respondre: «Vivim en un país lliure i tenim el dret de no participar en cerimònies patriòtiques». I, tot i que la senyora Scott hi va insistir molt, la meva mestra li va dir sense por: «Aquesta és la meva decisió».

Però la senyora Scott va replicar: «No, no és la teva decisió. Si no expulses la Melita, ho hauré d’informar». La meva mestra va parlar amb els meus pares i els va dir que, si volia mantenir la seva feina, no tenia més remei que expulsar-me, tot i que sabia que allò no estava bé. Malgrat tot, vam obtenir el material escolar necessari per poder estudiar a casa. Poc després, ens vam mudar a uns trenta kilòmetres, on sí que ens van acceptar a l’escola.

Com que durant la guerra es van proscriure les nostres publicacions, quan predicàvem casa per casa només podíem utilitzar la Bíblia. Gràcies a això, ens vam fer uns experts! A més, ens va ajudar a ser millors cristians i a sentir Jehovà més a prop.

Just després d’acabar l’escola, l’Eva i jo ens vam fer pioneres. Per poder-me mantenir, vaig treballar en una xarcuteria. Amb el temps, com que m’agradava molt pentinar, vaig fer un curs de perruqueria que va durar sis mesos. Allò em va permetre treballar de perruquera dos dies per setmana i donar-ne classes dos cops al mes.

El 1955 volia assistir als congressos «El Regne triomfant» que se celebrarien a Nova York (Estats Units) i a Nuremberg (Alemanya). Però, abans de marxar a Nova York, vaig conèixer el germà Knorr, de la seu mundial, que havia vingut al Canadà amb la seva dona per assistir a un congrés  a Vancouver. Com que m’havien demanat si podia pentinar la seva dona i a ell li va agradar molt com va quedar, em va voler conèixer. Mentre conversàvem, li vaig dir que tenia la intenció d’anar a Nova York i després a Alemanya. I, quina sorpresa! Em va convidar a servir nou dies al Betel de Brooklyn.

Aquell viatge em va canviar la vida. A Nova York, vaig conèixer un germà jove que es deia Theodore Jaracz (Ted). Em va sorprendre que de seguida em preguntés si era pionera. Jo li vaig respondre que no, però la meva amiga, la LaVonne, que estava atenta a la conversa, va saltar i va dir: «Sí, sí que ho és». En Ted, una mica confós, li va preguntar: «A veure, qui ho sap millor, tu o ella?». Per això, li vaig explicar que havia servit com a pionera i que tenia la intenció de tornar-ho a ser després d’aquells congressos.

En Ted va néixer el 1925 a Kentucky i es va batejar quan tenia quinze anys. Encara que no tenia el suport de cap dels seus familiars, dos anys després es va fer pioner, i així és com va començar una llarga carrera de servei a temps complet que va durar gairebé seixanta-set anys.

El juliol de 1946, quan tenia vint anys, en Ted es va graduar a la 7a classe de l’Escola bíblica de Galaad. Després d’això, va servir com a superintendent itinerant a Cleveland, Ohio, i uns quatre anys més tard el van nomenar servent de la sucursal d’Austràlia.

En Ted també va anar al congrés de Nuremberg i per això vam poder passar algun temps junts. I allà va sorgir l’amor! Em va alegrar molt veure que estimava Jehovà i que tenia metes espirituals. A més, era molt treballador, es prenia seriosament el servei de Jehovà i era amable i simpàtic. També em va semblar que sempre posava els interessos dels altres per davant dels seus. Quan va acabar el congrés, en Ted va tornar a Austràlia i jo, a Vancouver, però vam mantenir el contacte per carta.

Després d’haver estat uns cinc anys a Austràlia, en Ted va tornar als Estats Units i, més tard, va venir a servir com a pioner a Vancouver. Em va fer molt feliç veure que a la meva família li va caure molt bé en Ted. El meu germà gran, en Michael, era molt protector i sempre que algun germà jove s’interessava en mi, ell es preocupava. Però de seguida va agafar molt d’afecte a en Ted. De fet, em va dir: «Melita, és un bon home. Tracta’l bé i no el deixis escapar!».

Jo també vaig arribar a estimar molt en Ted. Per això, ens vam casar el 10 de desembre de 1956. Després, vam ser pioners a Vancouver i Califòrnia i, més tard, vam servir al circuit a Missouri i Arkansas. Durant uns divuit anys vam recórrer gran part dels Estats Units i cada setmana vivíem en una casa diferent. Però tots aquells sacrificis van valer la pena perquè a la predicació vam tenir experiències increïbles i vam passar molt bons moments amb els germans.

Jo admirava molt en Ted perquè mai no va donar per feta la seva relació amb Jehovà, la persona més important de l’univers, i valorava moltíssim el seu servei. Una cosa que ens encantava fer junts era llegir i estudiar la Bíblia. Al vespre, abans d’anar a dormir, ens agenollàvem al costat del llit i en Ted feia oració per tots dos, i després cadascú feia la seva. Jo sempre sabia quan li rondava pel cap alguna cosa, perquè s’aixecava del llit, es tornava a agenollar i orava una bona estona  en silenci. Apreciava molt el meu marit perquè sempre feia oració tant per coses petites com grans.

Uns anys després d’estar casats, en Ted em va dir que al Memorial començaria a participar dels emblemes. «He fet molta oració per estar completament segur que això és el que Jehovà vol», em va dir. La veritat és que no em va sorprendre tant que Jehovà l’ungís per servir al cel, i vaig considerar que ajudar un dels germans de Crist és un gran privilegi (Mt. 25:35-40).

El 1974 ens va sorprendre molt que en Ted fos nomenat membre del Consell Rector dels Testimonis de Jehovà i que ens convidessin a servir al Betel de Brooklyn. Allà, mentre ell atenia les seves noves responsabilitats, jo cuidava de les habitacions o treballava a la perruqueria.

Una de les responsabilitats d’en Ted era visitar diferents sucursals, i li interessava especialment la predicació als països que estaven darrere del teló d’acer. Una vegada, durant unes merescudes vacances a Suècia, en Ted em va dir: «Melita, la predicació està prohibida a Polònia i m’agradaria molt ajudar els germans d’allà». Per això, vam aconseguir els visats i hi vam anar. En Ted es va trobar amb alguns dels germans que supervisaven la predicació i van passejar una bona estona perquè ningú pogués escoltar què deien. Encara que van ser quatre dies molt intensos de reunions, em va alegrar molt veure en Ted tan feliç ajudant la seva família espiritual.

El novembre de 1977 vam tornar a visitar Polònia. En Frederick Franz, en Daniel Sydlik i en Ted hi van fer la primera visita oficial del Consell Rector. Encara que l’obra estava prohibida, van poder anar a diferents ciutats per parlar amb superintendents, pioners i germans que portaven molt de temps servint Jehovà.

L’any següent, en Milton Henschel i en Ted van anar a Polònia i es van reunir amb alguns funcionaris que cada cop eren més tolerants amb nosaltres. El 1982 el govern va permetre que els germans celebressin congressos d’un dia i, al cap d’un any, es van celebrar congressos més grans, la majoria en sales llogades. L’any 1985, mentre encara estava prohibida l’obra, vam poder organitzar quatre congressos a grans estadis. Després, el maig de 1989, mentre es planificaven congressos més grans, el govern va reconèixer legalment els Testimonis de Jehovà. Us puc assegurar que poques coses van fer més feliç en Ted!

L’any 2007 havíem d’assistir a la dedicació de la sucursal de Sud-àfrica, però de camí, mentre érem a Anglaterra, en Ted va tenir problemes amb la tensió i el metge li va dir que posposés el viatge. Després de recuperar-se, vam tornar als Estats Units. Però, poques setmanes després, va tenir un vessament cerebral que li va paralitzar el costat dret del cos.

La recuperació d’en Ted va ser lenta i, al principi, no podia anar a treballar a l’oficina. Però, afortunadament, podia parlar amb normalitat. A pesar de les seves limitacions, s’esforçava per seguir amb la rutina, i fins i tot participava per telèfon des de casa en la reunió setmanal del Consell Rector.

En Ted estava molt content amb el tractament de fisioteràpia que rebia a la infermeria de Betel i, a poc a poc, va anar recuperant la mobilitat. Gràcies a això podia dur a terme algunes de les seves responsabilitats. I, no sé com s’ho feia, però sempre estava de bon humor.

Tres anys després, en Ted va tenir un altre vessament cerebral, i va morir el dimecres 9 de juny de 2010. És cert que sempre he tingut clar que en Ted algun dia deixaria de viure a la Terra, però el trobo molt a faltar i no tinc paraules per descriure el dolor que vaig sentir quan va morir. Ara bé, cada dia li dono gràcies a Jehovà pel privilegi d’haver servit junts a temps complet durant cinquanta-tres anys i haver-li pogut donar suport. I també agraeixo que ell m’ajudés a apropar-me al meu Pare celestial. Estic segura que en Ted està molt content i satisfet amb la seva nova assignació.

Després de tota una vida feliç i molt activa al costat del meu estimat Ted, no ha estat gens fàcil adaptar-me als nous reptes. Tant a ell com a mi ens encantava conèixer els germans que visitaven Betel i la congregació, però ara que ell ja no hi és i jo no tinc tantes forces, em costa molt més. Així i tot, sempre que puc, m’agrada passar temps amb els betelites i amb la congregació. Servir Jehovà a Betel em fa sentir útil i feliç, encara que no sempre és fàcil. I tot i que no puc estar molta estona dreta i em canso ràpidament, he de dir que m’encanta predicar pel carrer i dirigir cursos bíblics.

Estic molt contenta que, malgrat les coses terribles que passen al món, jo he pogut servir Jehovà amb un company meravellós. Per això tinc clar que la benedicció de Jehovà sí que enriqueix! (Prov. 10:22.)