Salta al contingut

Salta a l'índex

BIOGRAFIA

No es va penedir mai de la seva decisió

No es va penedir mai de la seva decisió

DURANT els últims anys de la seva vida, el meu tiet avi, en Nikolai Dubovinski, va recopilar les seves experiències, tant alegres com doloroses. Va dedicar la seva vida a servir Jehovà, i bona part d’aquesta sota proscripció a l’antiga Unió Soviètica. Tot i els reptes i les dificultats que va afrontar, tenia moltes ganes de viure i sempre es va mantenir fidel. Sovint deia que volia que tots els joves escoltessin la seva història, i per això us en vull fer un resum. En Nikolai va néixer el 1926 en una família de pagès al poble de Podvirivka, a Txernivtsi (Ucraïna).

EN NIKOLAI ENS EXPLICA COM VA CONÈIXER LA VERITAT

En Nikolai diu: «Un dia de 1941, el meu germà gran, l’Ivan, va arribar a casa amb els llibres El Arpa de Dios El Plan Divino de las Edades, i també va portar algunes revistes de La Torre de Guaita i alguns llibrets. Ho vaig llegir tot de cap a peus i em vaig quedar de pedra quan vaig aprendre que el Diable, no pas Déu, és l’origen de tots els problemes del món. També vaig llegir els Evangelis, i em vaig adonar que havia trobat la veritat. Llavors, vaig començar a ensenyar les veritats del Regne a altres persones amb molt d’entusiasme. I com més estudiava, més comprenia la veritat i més ganes tenia de servir Jehovà.

»Com que eren temps de guerra i jo no estava disposat a matar ningú, sabia que patiria a causa de les meves creences. Per preparar-me per a les proves que vindrien, vaig començar a memoritzar textos, com ara Mateu 10:28 i 26:52. En aquell moment vaig decidir que sempre seria fidel a Jehovà, encara que m’hi anés la vida!

»El 1944, quan vaig fer 18 anys, em van cridar a files. Aquesta va ser la primera vegada que estava entre germans. Eren de la meva edat i també es trobaven al punt de reclutament. De seguida tots vam deixar clar a les autoritats que no participaríem en la guerra. Enrabiats, els militars ens van dir que, si no ho fèiem, ens farien passar gana, cavar trinxeres o ens dispararien. Amb valentia, vam contestar: “Estem a les vostres mans. Però tant se val el que ens feu, nosaltres no desobeirem el manament: ‘No mataràs’” (Èx. 20:13).

»Finalment, a mi i a dos germans més ens van enviar a Bielorússia per treballar al camp i arreglar les cases que estaven danyades. Encara recordo el panorama tan espantós que la guerra va deixar als voltants de Minsk. A banda i banda dels camins només es veien arbres cremats, i a les cunetes i als boscos hi havia cadàvers sense enterrar i cavalls morts amb el cos inflat. També vaig veure artilleria i vagons abandonats i, fins i tot, les restes d’un avió. Allà, davant meu, podia veure les conseqüències de desobeir els manaments de Déu.

»El 1945 es va acabar la guerra; tot i això, nosaltres vam haver de complir una condemna de 10 anys de presó per negar-nos a lluitar. Durant els tres primers anys no ens vam poder reunir amb els germans ni rebre aliment espiritual. Ens vam posar en contacte per carta amb algunes germanes, però a elles també les van arrestar i les van sentenciar a 25 anys en un camp de treballs forçats.

»Llavors, el 1950, ens van alliberar abans d’hora i vaig poder tornar a casa. Mentre era a la presó, la meva mare i la meva germana petita, la Maria, s’havien fet Testimonis de Jehovà. Els meus germans grans encara no ho eren, però estudiaven la Bíblia. Com que no deixava de predicar, l’Agència de Seguretat Soviètica em va voler empresonar un altre cop. Aleshores, els germans que portaven la davantera em van demanar que ajudés a fer publicacions de manera clandestina. En aquell moment tenia 24 anys.

COMENÇA A PREPARAR PUBLICACIONS

»Als germans els agradava dir: “Si l’obra del Regne es prohibeix a la superfície, la continuarem sota terra” (Prov. 28:28). De fet, en aquell moment, la majoria de les nostres publicacions es feien en llocs secrets sota terra. La meva primera “oficina” va ser un búnquer situat a la propietat on vivia el meu germà gran, en Dmitri. De vegades, no sortia del búnquer durant dues setmanes seguides. Si el llum de querosè s’apagava per falta d’oxigen, m’estirava al llit i esperava fins que l’habitació s’omplís d’aire fresc.

Dibuixos d’un búnquer secret on en Nikolai copiava les publicacions

»Un dia, un germà que treballava amb mi em va preguntar: “Nikolai, t’has batejat?”. Encara que havia estat servint Jehovà durant 11 anys, no m’havia batejat. El germà va parlar sobre aquest tema amb mi i, aquella mateixa nit, amb 26 anys, em vaig batejar en un llac. Tres anys més tard vaig rebre més responsabilitats: em van nomenar membre del Comitè de País. En aquella època alguns germans que no estaven empresonats van haver de substituir els qui havien estat arrestats perquè l’obra pogués seguir endavant.

ELS REPTES DE TREBALLAR SOTA TERRA

»Treballar sota terra era molt més dur que estar a la presó. Durant 7 anys, per tal d’evitar la vigilància de la KGB, no vaig poder anar a les reunions, i vaig haver de cuidar de la meva pròpia espiritualitat. Veia la meva família molt de tant en tant, només quan anava a visitar-los, però saber que entenien la meva situació m’animava. Viure cada dia amb tant estrès i haver d’anar amb tanta cura minvava les meves forces. A més, havíem d’estar preparats per a qualsevol situació. Per exemple, un vespre van venir dos policies i jo vaig saltar per la finestra de l’altre cantó de la casa i vaig fugir al bosc. Quan vaig arribar a un camp, vaig sentir uns xiulets estranys. Però, al sentir uns trets, em vaig adonar que els xiulets eren les bales. Un dels qui em perseguien va pujar a un cavall i em va disparar fins que es va quedar sense munició. Un dels trets em va ferir al braç. Després d’una persecució de 5 km, vaig poder escapar amagant-me al bosc. Temps després, en el judici, em van dir que m’havien disparat 32 vegades!

»Com que passava molt de temps sota terra, em vaig quedar molt pàl·lid i això feia evident el que estava fent. Així doncs, prenia el sol tant de temps com podia. Però viure en aquelles condicions també va afectar la meva salut. Una vegada, ni tan sols vaig poder anar a una reunió molt important amb altres germans perquè estava sagnant pel nas i per la boca.

ARRESTEN EN NIKOLAI

Al camp de treballs forçats a Mordòvia, l’any 1963

»El 26 de gener de 1957 vaig ser arrestat. Sis mesos més tard, el Tribunal Suprem d’Ucraïna em va sentenciar a morir afusellat. Però com que la pena de mort s’havia abolit al país, em van commutar la sentència per 25 anys de presó. A vuit de nosaltres ens van sentenciar a un total de 130 anys a camps de treballs forçats. Ens van enviar als camps de Mordòvia, on hi havia uns cinc-cents germans. Allà ens reuníem en secret en petits grups per estudiar La Torre de Guaita. Un guàrdia, després de revisar alguna de les nostres revistes, va reconèixer: “Si les continueu llegint, us fareu invencibles!”. Tot i que sempre treballàvem a consciència i sovint fèiem més del que se’ns havia manat, el comandant del camp ens va dir: “El treball que feu aquí no té cap valor per a nosaltres. El que realment volem és la vostra fidelitat i lleialtat”».

«Sempre treballàvem a consciència i sovint fèiem més del que se’ns havia manat»

VA SER ÍNTEGRE FINS A LA MORT

Sala del Regne a Velikie Luki

El 1967, en Nikolai va ser alliberat del camp de treballs forçats, i de seguida va començar a organitzar congregacions a Estònia i a la ciutat de Sant Petersburg (Rússia). A principis de 1991, es va anul·lar el veredicte del 1957 perquè no hi havia proves que demostressin que s’hagués comès un delicte. Durant aquell període, molts Testimonis que havien patit un tracte cruel per part de les autoritats van ser exonerats. El 1996, en Nikolai va anar a viure a la ciutat de Velikie Luki, a Pskov, a uns 500 km de Sant Petersburg. Es va comprar una casa petita, i l’any 2003 els germans van construir una Sala del Regne a la seva propietat. Avui dia, allà es reuneixen dues congregacions que segueixen creixent.

El meu marit i jo servim a la sucursal dels Testimonis de Jehovà de Rússia. El març de 2011, uns mesos abans de morir, en Nikolai ens va venir a veure per últim cop. Les seves paraules ens van calar fons quan ens va dir emocionat: «Sembla que, per dir-ho d’alguna manera, el setè dia de la marxa al voltant de Jericó ja ha començat» (Jos. 6:15). En aquell moment ell tenia 85 anys. Encara que la seva vida no va ser un camí de roses, ell la va resumir amb aquestes paraules: «Estic molt content que, de jove, vaig prendre la decisió de servir Jehovà. Mai me n’he penedit!».