Era raonable que David esperés que Déu es fixés en ell? Es fixa Déu en tu? A moltes persones els costa creure que un Déu totpoderós s’interessi en elles. Per què?

Una de les raons és que Déu és un ésser molt superior als mers humans. Des de la seva posició tan elevada, nacions senceres «són considerades com la gota d’un poal, i com la pols fina de la balança» (Isaïes 40:15, TBS). Un escriptor contemporani que no creu en Déu fins i tot va arribar a dir que «creure que hi ha un ésser diví que s’interessa de manera directa i personal en els teus afers és el súmmum de l’arrogància».

D’altra banda, algunes persones pensen que la seva conducta les fa indignes de rebre l’atenció de Déu. Per exemple, un home de mitjana edat anomenat Jim diu: «Orava constantment per tenir pau i autocontrol però, tard o d’hora, sempre em tornava a sorgir la fúria. Finalment, vaig arribar a la conclusió que era malvat fins al moll de l’os i que Déu no em podia ajudar».

És Déu tan lluny que no es fixa en nosaltres? Què sent de debò per les seves criatures imperfectes? Sense una revelació divina, cap humà no pot parlar per Ell i respondre a aquestes preguntes. Amb tot, la Bíblia, el missatge que Déu ha inspirat per a la humanitat, ens assegura que Ell no és un ésser llunyà que no es preocupa per les persones. De fet, la mateixa Bíblia diu «que no és pas lluny de cadascun de nosaltres» (Actes [Fets] 17:27). Els següents quatre articles analitzaran què ens diu Déu sobre l’interès que té per les persones i com ha demostrat aquest interès per persones reals com tu.