TOT just abans de tornar al cel, Jesús va encomanar als seus deixebles que prediquessin l’evangeli «a Jerusalem, a tota la Judea i la Samaria, i de cap a cap de la terra» (Actes [Fets] 1:8). Els deixebles van dur a terme aquest manament amb entusiasme i valentia. Ara bé, la seva predicació a Jerusalem va provocar una gran oposició, cosa que va desencadenar el martiri d’Esteve. Com a conseqüència, molts deixebles de Jesús van buscar refugi a Antioquia (Síria), una de les ciutats més importants de l’Imperi romà, que es trobava a uns cinc-cents cinquanta quilòmetres al nord de Jerusalem (Actes 11:19).

Els deixebles de Jesús van continuar amb la seva predicació a Antioquia i, com a resultat, molts que no eren jueus es van fer cristians (Actes 11:20, 21). Tot i que dins les muralles de la ciutat es parlava el grec, arreu de la província l’idioma de la majoria era el siríac.

Al segle II, cada cop hi havia més cristians que parlaven siríac. Per tant, va sorgir la necessitat de traduir el missatge de la bona nova en la seva llengua materna. Així doncs, sembla que va ser el siríac, i no pas el llatí, la primera llengua en la qual es van traduir seccions de les Escriptures Gregues Cristianes.

 Pels volts de l’any 170 de la nostra era, l’escriptor siri Tacià (aprox. 120-173) va compilar els quatre Evangelis canònics i va produir, en grec o siríac, l’obra que es coneix com el Diatèssaron, terme grec que literalment significa «a través [dels] quatre [evangelis]». Temps més tard, Efrem de Nísibis (aprox. 310-373) va escriure una obra que analitzava el Diatèssaron, fet que confirma que els cristians siríacs ja el feien servir.

Per què ens hauria d’interessar avui dia el Diatèssaron? Al segle XIX, alguns erudits van afirmar que els Evangelis es van escriure al segle II, entre els anys 130 i 170. D’aquesta manera, van qüestionar l’autenticitat d’aquests relats sobre la vida de Jesús. Ara bé, des d’aleshores s’han descobert manuscrits antics del Diatèssaron que proven que els Evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan ja es feien servir àmpliament a mitjans del segle II. Això demostra que els Evangelis es van escriure abans d’aquestes dates. A més a més, quan Tacià va compilar el Diatèssaron es va basar principalment en els quatre Evangelis canònics, i no en els evangelis apòcrifs. Per tant, és evident que, en aquella època, els evangelis apòcrifs no es consideraven llibres fiables ni canònics.

A començaments del segle V, al nord de Mesopotàmia es va començar a utilitzar una versió siríaca de la Bíblia que segurament es va traduir al segle II o III. Aquesta traducció inclou tots els llibres de la Bíblia, excepte 2 Pere, 2 i 3 Joan, Judes i Apocalipsi (Revelació), i és coneguda amb el nom de Peixitta que significa «sencilla» o «clara». La Peixitta és una de les proves més antigues i importants que ratifica la transmissió acurada del text de la Bíblia al llarg de la història.

És interessant que en un manuscrit de la Peixitta apareix una data que correspon aproximadament a l’any 460, cosa que el converteix en el manuscrit més antic amb una data exacta. Prop de l’any 508, es va fer una revisió de la Peixitta on es van incloure els altres cinc llibres restants, i que es va arribar a conèixer com la versió Filoxeniana.

Gairebé totes les còpies de les Escriptures Gregues Cristianes que es coneixien al segle XIX eren del segle V o posteriors. Per això, les traduccions més antigues, com la Vulgata o la Peixitta siríaca, tenien un interès especial per als erudits. En aquell temps, alguns pensaven que la Peixitta era la revisió d’una versió siríaca més antiga, però no es coneixia cap text que així ho pogués confirmar. Com que els orígens de la Bíblia en siríac es remunten al segle II, una versió com aquesta seria una porta oberta a les primeres traduccions de la Bíblia i, sens dubte, una ajuda molt valuosa per als erudits bíblics. Ara bé, existia una versió tan antiga en siríac? La trobaria algú?

Doncs sí! De fet, es van trobar dos manuscrits siríacs molt importants que confirmaven l’existència d’una versió més antiga. El primer és un manuscrit del segle V. Aquest va ser un dels molts manuscrits siríacs que el Museu Britànic va adquirir l’any 1842 d’un monestir al desert de Nítria, Egipte. Se’l va anomenar el Siríac Curetonià perquè el va descobrir i publicar William Cureton, qui s’encarregava de cuidar dels manuscrits del museu. Aquest document tan preciós conté els quatre Evangelis en l’ordre de Mateu, Marc, Joan i Lluc.

El segon manuscrit que ha arribat fins als nostres dies és el Siríac Sinaític. Hem d’agrair el seu descobriment a les intrèpides bessones que hem mencionat al principi d’aquest article. Encara que l’Agnes no tenia cap títol universitari, sabia vuit idiomes, un dels quals era el siríac. L’any 1892, l’Agnes va fer una troballa molt important al monestir de Santa Caterina.

 Allà, en una cambra fosca, es va topar amb un manuscrit siríac. Com ella mateixa relata: «Estava tan brut que et feia enrere, i els seus fulls estaven enganxats perquè ningú els havia tocat» durant segles. Era un manuscrit palimpsest * en què havien esborrat el text original i hi havien tornat a escriure un text siríac que parlava d’unes verges. L’Agnes, però, va veure les restes de l’escrit que hi havia abans on es llegia a la part superior les paraules «de Mateu», «de Marc» o «de Lluc». El que tenia a les seves mans era un còdex siríac dels quatre Evangelis gairebé al complet! En l’actualitat, els erudits creuen que aquest còdex es va escriure a finals del segle IV.

El Siríac Sinaític és considerat un dels manuscrits bíblics més importants que s’han descobert, junt amb manuscrits grecs com ara el Còdex Sinaític i el Còdex Vaticà. Actualment es creu que tant el manuscrit Curetonià com el Sinaític són còpies existents dels Evangelis siríacs de finals del segle II o principis del segle III.

Però, quin valor pràctic tenen aquests manuscrits avui dia? Prenguem per exemple la «conclusió llarga» de l’Evangeli de Marc que apareix, en algunes Bíblies, després de Marc 16:8. Aquesta conclusió es troba al Còdex Alexandrí del segle V, en la Vulgata, i en altres versions. Ara bé, tant el Còdex Sinaític com el Còdex Vaticà, dos manuscrits grecs prominents del segle IV, acaben el relat a Marc 16:8. A més, el Siríac Sinaític tampoc conté aquesta «conclusió llarga», cosa que confirma que no formava part del text original de l’Evangeli de Marc, sinó que es va afegir més tard.

Vegem un altre exemple. Al segle XIX, gairebé totes les traduccions de la Bíblia havien introduït un escrit espuri, o fals, a 1 Joan 5:7 que donava suport a la doctrina de la Trinitat. No obstant això, aquest escrit no apareix en els manuscrits grecs més antics, ni tampoc a la Peixitta. Per tant, aquest fet prova que, a l’incloure aquest escrit a 1 Joan 5:7, es va tergiversar el text original de la Bíblia.

Està clar que Jehovà Déu s’ha encarregat de preservar la seva Paraula, tal com va prometre. De fet, la mateixa Bíblia ens confirma que «l’herba s’asseca, la flor es panseix, però la paraula del nostre Déu dura eternament» (Isaïes 40:8; 1 Pere 1:25). La versió que es coneix com la Peixitta té un paper molt important perquè aporta el seu granet de sorra en la transmissió exacta del missatge de la Bíblia per a tota la humanitat.