JOSEP respira l’aire càlid i pesat, impregnat del perfum de les flors de lotus i altres plantes aquàtiques. El porta una caravana de comerciants que en aquest moment travessa les terres baixes de l’extens delta del Nil. Una filera d’homes guia els seus camells al llarg del curs del riu en direcció a una altra ciutat egípcia. De tant en tant destorben la pau de les garses o els ibis, que aixequen el vol espantats. Josep pensa de nou en la seva casa a Hebron... aquelles terres altes assotades pel vent són a centenars de quilòmetres de distància. Ara es troba en un món totalment diferent.

Imagina els micos xerrant i cridant enfilats a les figueres i les palmeres de dàtils. És probable que per a Josep aquests xiscles siguin tan incomprensibles com el llenguatge de les persones que van trobant pel camí. Potser intenta desxifrar algunes paraules, o fins i tot memoritzar-les. Pel que sap, no tornarà mai més a casa seva.

Encara que Josep tan sols té disset o divuit anys, s’ha hagut d’enfrontar a reptes que intimidarien molts adults. Els seus germans, encegats per la gelosia al veure que Josep era el preferit del seu pare, havien estat a punt de matar-lo. Però al final el van vendre a aquests mercaders (Gènesi 37:2, 5, 18-28). Ara, després de setmanes de viatge, els comerciants cada cop estan més contents perquè s’acosten a la gran metròpoli on obtindran molts guanys al vendre Josep i les seves valuoses mercaderies. L’exemple de Josep ens ensenya moltes lliçons. Com va evitar caure presa de la desesperació i l’amargura? I què podem fer nosaltres perquè els problemes i els revessos de la vida no ofeguin la nostra fe?

«A Josep l’havien baixat a Egipte, i Putifar, un funcionari del Faraó, capità dels guardes, un home egipci, el comprà als ismaelites que l’havien baixat allà.» (Gènesi 39:1.) D’aquesta manera tan breu, el relat bíblic ens ajuda a pensar en la humiliació d’un jove que era venut una vegada i una altra com si fos un simple objecte. Ens podem imaginar Josep seguint el seu nou amo, un funcionari de la cort egípcia, enmig de la frenètica activitat dels carrers plens de basars, en direcció a la que seria la seva nova casa.

Aquella casa no s’assemblava gens a cap lloc on Josep hagués viscut abans. Com que la seva família cuidava ramats d’ovelles, portaven una vida nòmada en tendes que muntaven i desmuntaven sovint. A Egipte, els rics com Putifar vivien en elegants cases pintades de colors llampants. Les troballes arqueològiques indiquen que als antics egipcis els encantaven els jardins frondosos i emmurallats, plens d’arbres que donessin ombra i estanys tranquils on creixessin els papirs, els lotus i altres plantes aquàtiques. Algunes cases estaven envoltades de jardins, amb porxos on prendre la fresca, finestres altes que permetien una bona ventilació i moltes habitacions, inclosos un gran menjador i cambres per als servidors.

 Va quedar fascinat Josep amb tants luxes? És poc probable. Segurament el sentiment més intens que l’envaïa era la solitud. Els egipcis parlaven un idioma diferent, no vestien ni s’arreglaven com els hebreus i, pel que fa a la religió, els separava un abisme. Adoraven una enorme varietat de déus, practicaven màgia i ocultisme, i tenien una obsessió malaltissa per la mort i la vida d’ultratomba. Però una cosa va impedir que Josep es deixés vèncer per la soledat. La Bíblia explica: «Jahveh era amb Josep» (Gènesi 39:2). Segur que Josep va obrir el cor al seu Déu en oració. La Bíblia diu que Jehovà «és a prop de tots els qui l’invoquen» (Salm 145:18). Què més va fer Josep per apropar-se al seu Déu?

Josep es va negar a cedir a la desesperació i es va esforçar al màxim a fer una bona feina. Així va donar a Jehovà molts motius per beneir-lo, i en poc temps es va guanyar el favor del seu nou amo. Putifar es va adonar que el seu jove servidor comptava amb la benedicció de Jehovà, el Déu del poble de Josep, i segurament això va portar més prosperitat a la casa de l’egipci. A poc a poc, Josep es va anar guanyant el respecte del seu amo fins que finalment Putifar ho va posar tot a càrrec d’aquest jove tan capaç (Gènesi 39:3-6).

Josep és un referent molt bo per als joves que serveixen Déu avui dia. Per exemple, pot ser que a l’escola de vegades et sentis com un peix fora de l’aigua, en un món estrany, fascinat per l’ocultisme i centrat en una visió negativa i fatalista de la vida. Recorda que Jehovà no ha canviat (Jaume 1:17). Déu continua fent costat als qui es mantenen lleials. A més, beneeix amb abundància els qui s’esforcen a fer les coses com ell vol. Pots estar segur que a tu també et beneirà.

Mentrestant Josep anava creixent. Com diu el relat bíblic, el jove es va convertir en un home «bell de forma i de cara». Aquestes paraules suggereixen que estava en perill, perquè normalment la bellesa física atreu una atenció no desitjada i indeguda.

Josep valorava la fidelitat, però la dona de Putifar no. El relat diu: «La dona del seu amo posà els ulls en Josep, i li digué: Jeu amb mi!» (Gènesi 39:7). Es va sentir Josep temptat a cedir a les descarades insinuacions d’aquesta dona pagana? La Bíblia no dóna cap raó per creure que Josep fos immune als desitjos i impulsos normals dels joves o que aquesta dona, la capritxosa muller d’un funcionari de la cort ric i influent, no fos  atractiva. Pensaria Josep que el seu amo no ho descobriria mai? El temptaria la idea del possible profit material que trauria d’aquesta aliança?

És cert que no podem saber tot el que li va passar pel cap a Josep. Però la seva resposta revela què tenia al cor: «Heus aquí, el meu amo, amb mi no s’ha de preocupar de res de casa seva, i ha posat tot el que té a la meva mà. No hi ha ningú superior a mi en aquesta casa, i no m’ha refusat res, llevat de tu, perquè ets la seva dona. ¿I com podria jo fer aquesta gran maldat i pecar contra Déu?» (Gènesi 39:8, 9). Imagina el jove Josep dient aquestes paraules plenes de sinceritat i de força. Considerava una ofensa fins i tot el fet de plantejar-se el que la dona de Putifar li proposava. Però per què?

Com va dir Josep, Putifar confiava en ell. El seu amo havia posat tot el que tenia a les mans de Josep, a excepció de la seva dona. Com podia Josep abusar de la seva confiança i trair-lo? Només de pensar-ho li bullia la sang, però la seva indignació anava més enllà. Li repugnava la idea de pecar contra el seu Déu, Jehovà. Els seus pares li havien ensenyat quin era el punt de vista de Déu sobre el matrimoni i la fidelitat. Jehovà va instituir el matrimoni i va deixar ben clar el que en pensava: el marit i la muller s’havien d’adherir l’un a l’altre i ser «una sola carn» (Gènesi 2:24). Els qui van intentar trencar aquest lligam van córrer el perill de provocar la ira de Déu. Per exemple, els qui van estar a punt de violar la dona d’Abraham, que era la besàvia de Josep, i la dona d’Isaac, l’àvia de Josep, gairebé van perdre la vida (Gènesi 20:1-3; 26:7-11). Josep havia après bé la lliçó i volia aplicar-la a la seva vida.

A la dona de Putifar no li va fer cap gràcia la seva resposta. On s’és vist que un esclau insignificant li donés carabasses i a sobre digués que la seva oferta era una «gran maldat»? Tot i això, no es va donar per vençuda. Potser es va sentir ferida en la seva vanitat i el seu orgull, i es va proposar que Josep canviés d’opinió. Va actuar com Satanàs quan va temptar Jesús. Al veure que havia fracassat, Satanàs no es va rendir, sinó que va esperar «una altra oportunitat» (Lluc 4:13). Així, doncs, les persones fidels han de ser decidides i constants. Això és el que va fer Josep. Encara que aquella situació va continuar «dia rere dia», no va cedir. El relat diu: «Ell no consentí mai» (Gènesi 39:10, MM). Ara bé, la dona de Putifar tenia moltes armes de seducció.

Va triar un moment en què no hi havia cap servidor a la casa. Sabia que Josep hi entraria per fer la seva feina. Quan ho va fer, la dona de Putifar va posar en marxa la seva trampa. El va agafar pel mantell i li va suplicar per últim cop: «Jeu amb mi!». Josep va actuar de seguida: va retrocedir, però ella el tenia agafat pel mantell. Llavors Josep se’n va desempallegar, i ella es va quedar amb el mantell a la mà. Josep va fugir! (Gènesi 39:11, 12.)

Probablement la seva reacció ens faci pensar en el consell de l’apòstol Pau: «Fugiu de la fornicació» (1 Corintis 6:18). Quin gran exemple va donar Josep per a tots els cristians verdaders! És possible que no ens quedi més remei que estar en contacte amb persones que no respecten les lleis morals de Déu, però això no vol dir que haguem de cedir a les males influències. Costi el que costi, n’hem de fugir.

En el cas de Josep, li va sortir car. La dona de Putifar volia venjança. De seguida va començar a cridar els altres servidors. Va acusar Josep d’haver intentat violar-la i va dir que havia sortit corrents quan ella es va posar a cridar. Es va quedar amb el mantell per inculpar-lo i va esperar que tornés el seu marit. Quan va arribar Putifar, ella li va explicar la mateixa mentida i va insinuar que tot era culpa del seu marit, perquè ell havia portat aquest estranger a casa seva. Com va reaccionar Putifar? El relat continua: «S’encengué la seva ira». Va enviar Josep a la presó (Gènesi 39:13-20).

No sabem del cert com eren les presons egípcies d’aquell temps, però els arqueòlegs n’han trobat restes: enormes estructures semblants a fortaleses amb cel·les i calabossos. Josep més tard va descriure el lloc amb la paraula  «masmorra», que suggereix un espai fosc i on no hi ha esperança (Gènesi 40:15). En el llibre dels Salms, llegim que Josep va patir altres turments: «Li fermaren els peus amb un cep i el coll amb una argolla» (Salm 105:17, 18, BCI). Els egipcis de vegades lligaven els colzes dels presoners per darrere l’esquena, o els posaven argolles de ferro al coll. Et pots imaginar com es devia sentir Josep al rebre tot aquell maltractament sabent que era innocent?

Encara més, aquesta situació no va durar poc temps. La Bíblia diu que Josep «s’estigué allà a la presó». Va passar anys en aquell lloc horrible! * I no sabia si mai en sortiria. A mesura que aquells primers dies plens de confusió s’anaven convertint en setmanes i mesos, com va evitar caure en la desesperació?

Al relat trobem aquesta resposta animadora: «Jahveh era amb Josep, i estengué damunt d’ell la seva misericòrdia» (Gènesi 39:21). Ni les presons ni els grillons ni les fosques masmorres poden impedir que l’amor lleial de Jehovà arribi als seus servents (Romans 8:38, 39). És fàcil imaginar Josep expressant tota la seva angoixa al seu estimat Pare celestial i després rebent la pau que només pot oferir el «Déu de tota consolació» (2 Corintis 1:3, 4; Filipencs 4:6, 7). Què més va fer Jehovà? Segons el relat, li va seguir donant «gràcia als ulls del cap de la presó».

Sembla que els presoners tenien feines assignades, i de nou Josep va donar a Jehovà motius per beneir-lo. Va treballar de valent, esforçant-se al màxim en qualsevol feina, i va deixar la resta a Jehovà. Déu el va beneir i Josep es va guanyar la confiança i el respecte dels altres, igual que a casa de Putifar. Llegim: «I el cap de la presó posà a la mà de Josep tots els presoners que hi havia a la presó; i tot el que allà es feia, era ell qui ho feia. I el cap de la presó no es preocupava de res del que era a la mà de Josep, perquè Jahveh era amb ell, i el que ell feia, Jahveh ho feia prosperar» (Gènesi 39:22, 23). Segur que a Josep el va consolar molt saber que Jehovà l’estava cuidant.

La vida ens pot portar alts i baixos realment durs, fins i tot injustícies cruels, però l’exemple de fe de Josep ens pot ajudar. Si ens mantenim prop de Jehovà per mitjà de l’oració, obeïm lleialment les seves normes i ens esforcem a fer el que li agrada, li donarem motius perquè ens beneeixi. En el cas de Josep, Jehovà li tenia reservades benediccions encara més grans, com veurem en futurs articles d’aquesta sèrie.