JOSEP caminava a les fosques pel passadís mentre la suor li lliscava per la pell. Aquell dia havia treballat sense descans sota la calor asfixiant d’Egipte. A fora, el sol feia que la presó semblés un forn encès. De vegades li semblava que ja coneixia tots els maons d’aquell lloc, totes i cadascuna de les esquerdes d’aquelles parets. Ara, aquest era tot el seu món. I, encara que s’havia guanyat el respecte de tothom, no deixava de ser un simple presoner.

És possible que sovint li hagin vingut records del passat. Llavors tenia disset anys i vivia a les muntanyes rocoses d’Hebron on cuidava dels ramats del seu pare, Jacob. Aquest l’havia enviat a fer un encàrrec que el va dur molts quilòmetres lluny de casa. Ara, aquella llibertat semblava del tot inimaginable. Els germans de Josep, encesos de gelosia i plens d’un odi assassí, l’havien venut com a esclau. Els seus compradors el van portar a Egipte on va servir a casa de Putifar, un funcionari del faraó. Allà, Josep es va guanyar la confiança del seu amo. Ara bé, les coses canviarien. L’esposa d’aquest home el va acusar injustament de violació i va aconseguir que acabés a la presó (Gènesi, capítols 37 i 39). *

Ara Josep tenia vint-i-vuit anys i ja portava al seu darrere uns deu anys d’esclavitud i empresonament. Per dir-ho suaument, la seva vida no estava resultant com ell se l’havia imaginat. Tornaria a ser lliure algun dia? Tornaria a veure el seu pare ja envellit o el seu estimat germà, Benjamí? Fins quan es veuria atrapat en aquest forat?

Alguna vegada t’has sentit com Josep? De vegades la vida no té res a veure amb el que ens havíem imaginat de joves. Ens pot semblar que algunes situacions molt angoixants s’allarguen més del que ens agradaria, i és difícil veure’n la sortida o saber com aguantar. Analitzem quines lliçons podem aprendre de la fe de Josep.

Josep sabia que el seu Déu, Jehovà, no s’havia oblidat d’ell. I això és el que el va ajudar a aguantar. Fins i tot lluny de casa, dins aquesta presó, Jehovà havia trobat la manera de beneir-lo. Amb raó el relat diu que: «Jahveh era amb Josep, i estengué damunt d’ell la seva misericòrdia, i li donà gràcia als ulls del cap de la presó» (Gènesi 39:21-23). Josep va continuar treballant de valent i va donar a Déu motius per beneir-lo. Segurament l’animava molt saber que Jehovà sempre estava al seu costat!

Tenia Jehovà la intenció de deixar-lo en aquella presó per sempre més? Josep no sabia la resposta però és possible que és fes les seves suposicions. Però, de ben segur, no va deixar d’orar a Jehovà al respecte. Ara bé, com sovint passa, la resposta va venir de la manera més inesperada. Un dia es va formar un sarau a la presó perquè van arribar dos nous presoners que formaven part del servei personal del faraó. Un era el cap dels forners i l’altre el cap dels copers (Gènesi 40:1-3).

 El capità dels guardians va posar Josep a càrrec d’aquests dos homes que havien estat molt prominents. * Una nit cadascun d’ells va tenir un somni molt real i enigmàtic. Quan Josep els va veure al matí, es va adonar que els passava alguna cosa, així que els va preguntar: «Per què feu mala cara avui?» (Gènesi 40:3-7). Com que va ser molt atent amb ells, és possible que aquests homes s’hi sentissin còmodes i li expliquessin què els preocupava. Josep encara no ho sabia, però aquesta conversa li canviaria la vida per complet. Ara bé, si Josep no hagués mostrat interès en aquests homes, s’hauria iniciat la conversa? La manera com va actuar ens hauria d’animar a preguntar-nos: «Mostro jo també interès personal en els altres al compartir les meves creences?».

Els dos homes li van explicar que estaven molt preocupats pels somnis tan reals i enigmàtics que havien tingut, i perquè ningú els sabia interpretar. Els egipcis donaven molta importància als seus somnis i depenien totalment dels homes que afirmaven poder desxifrar-los. Cap dels dos homes sabia que aquells somnis venien de part de Jehovà, el Déu de Josep. Però ell sí que ho sabia. Per això els va assegurar: «No són de Déu les interpretacions? Conteu-m’ho, si us plau» (Gènesi 40:8). Avui dia, les paraules de Josep són igual d’importants pels estudiants sincers de la Bíblia. Tant de bo aquells qui diuen ser religiosos estiguessin disposats a deixar de banda el seu orgull i busquessin la guia de Déu per interpretar correctament la Seva Paraula! (1 Tessalonicencs 2:13; Jaume 4:6.)

Primer va començar el coper. Va explicar que en el seu somni hi havia un cep amb tres sarments que van donar fruit. Un cop el raïm va madurar, el coper en va exprimir el suc i el va vessar dins la copa del faraó. Gràcies a Jehovà, Josep va entendre’n immediatament el significat. Li va explicar al coper que els tres sarments representaven tres dies, i que era el temps que el faraó trigaria en restaurar-lo al seu càrrec. La cara del coper va revelar que li havien tret un pes de sobre, i Josep va aprofitar per demanar-li un favor: «Mostra’m misericòrdia, si us plau, i fes menció de mi al Faraó». A continuació va explicar que de jove l’havien segrestat i separat de la seva família i, després, l’havien empresonat sense cap causa justificada (Gènesi 40:9-15).

Animat per les bones notícies que el coper havia rebut, el forner va explicar el seu somni: veia tres cistells de pa sobre el seu cap i els ocells en picotejaven d’un d’ells. Déu també va donar a Josep la  resposta a aquest enigma. Aquest cop, però, no serien bones notícies. Josep va dir: «Aquesta és la seva interpretació: Els tres cistells són tres dies. I al cap de tres dies el Faraó t’aixecarà el cap de sobre teu, i et penjarà en un arbre, i els ocells es menjaran la teva carn de damunt teu» (Gènesi 40:16-19). Igual que els servents fidels de Déu, Josep va ser valent i va revelar els missatges del Creador, tant si eren bones notícies com si anunciaven un judici imminent (Isaïes 61:2).

Tres dies més tard, les paraules de Josep es van fer realitat. El faraó va fer una festa d’aniversari —una pràctica que no formava part dels costums del poble de Déu— i va pronunciar sentència. El forner va ser executat tal com Josep havia predit. El cap dels copers, en canvi, va recuperar el seu càrrec. Tristament, però, aquell home tan ingrat es va oblidar de Josep (Gènesi 40:20-23).

Van passar dos llargs anys (Gènesi 41:1). Imagina’t la frustració de Josep! És possible que, després que Jehovà l’hagués ajudat a interpretar el significat d’aquells somnis tan enigmàtics, Josep s’hagués fet moltes il·lusions. Segurament es devia llevar cada matí pensant que aquell dia seria alliberat, però es topava amb la trista realitat d’una rutina a la presó que no canviava. De ben segur, aquells dos anys van ser els més difícils per a Josep. Amb tot, Josep mai va deixar de confiar en el seu Déu, Jehovà. En lloc de cedir a la desesperació estava decidit a aguantar; de fet, va sortir d’aquella prova encara més enfortit (Jaume 1:4).

I qui de nosaltres no necessita cultivar més aguant? En els temps en què vivim, per poder fer front a les proves del dia a dia, necessitem la determinació, paciència i pau que només Déu ens pot donar. Tal com va fer amb Josep, Jehovà també ens pot ajudar a lluitar contra la desesperació i a aferrar-nos a la fe (Romans 12:12; 15:13).

És possible que el coper s’hagués oblidat de Josep; però Jehovà, no. Una nit va fer que el faraó tingués dos somnis que no es podria treure del cap. En el primer, el rei va veure set vaques grasses i formoses que sortien del riu Nil, seguides de set vaques primes i amb mal aspecte que es menjaven les grasses. En el segon, el faraó va somiar que set espigues grosses i bones sortien d’una sola tija. Però després en sortien set més, esquifides i pansides pel vent, i es menjaven les primeres. Al matí següent el faraó es va llevar molt pertorbat. Va cridar tots els seus savis i endevins perquè interpretessin els somnis, però cap d’ells en va saber treure l’entrellat (Gènesi 41:1-8). No sabem si va ser perquè no es posaven d’acord entre si o perquè estaven atònits, però el que sí sabem és que el faraó estava decebut. Ara, més que mai, volia desxifrar aquest enigma.

Finalment, el cap dels copers es va recordar de Josep! Li remordia la consciència i, per això, va dir al faraó que dos anys enrere, a la presó, un jove molt capaç havia interpretat el seu somni i el del forner. De seguida, el faraó va fer portar Josep de la presó (Gènesi 41:9-13).

Imagina’t com es va sentir Josep quan els servents del faraó van arribar amb l’ordre reial. Sense entretenir-se, es va canviar la roba i es va afaitar —segurament rapant-se el cap, d’acord amb els costums egipcis. Sens dubte, Josep va pregar Jehovà que el beneís i l’ajudés. Ben aviat es va veure enmig de l’opulenta cort del palau reial, davant del monarca. El relat continua: «I el Faraó digué a Josep: He tingut un somni, però no hi ha ningú que el pugui interpretar; i he sentit dir de tu que quan escoltes un somni el saps interpretar». La resposta de Josep va mostrar, un altre cop, tant la seva humilitat com la seva fe en Déu: «No pas jo, Déu respondrà en pau al Faraó» (Gènesi 41:14-16).

Jehovà estima aquells qui són humils i fidels, per això, no és estrany que ajudés Josep a desxifrar aquell enigma que s’escapava de l’enteniment de savis i endevins. Josep va explicar que els dos somnis del faraó tenien el mateix significat. El fet que Jehovà repetís aquell missatge significava que aquella decisió havia «estat determinada» i, per tant, es compliria sens falta. Les set vaques grasses i les set espigues bones representaven set anys d’abundància  a Egipte, mentre que les vaques primes i les espigues esquifides representaven set anys de fam que vindrien després dels set anys d’abundància. Aquesta fam devoraria la terra (Gènesi 41:25-32).

El faraó va entendre que Josep havia interpretat correctament aquells somnis. Però, ara què faria? Josep va recomanar un pla d’acció: el faraó hauria de trobar un home «assenyat i savi» que s’encarregués d’emmagatzemar menjar durant els set anys d’abundància per distribuir-lo entre els necessitats durant els set anys de fam (Gènesi 41:33-36). L’experiència i la preparació de Josep el feien més que apte per a aquella feina. Amb tot, no es va promocionar davant del rei. La seva humilitat li impedia actuar d’una manera tan presumptuosa; la seva fe ho feia totalment innecessari. De la mateixa manera, si de veritat confiem en Jehovà, no ens caldrà ser ambiciosos o fer-nos notar davant els altres. Estarem tranquils perquè haurem deixat les coses en mans de Jehovà!

El faraó i els seus servents van coincidir que aquell pla era magistral. El rei també va reconèixer que era el Déu de Josep qui pronunciava aquelles paraules tan sàvies. Per això va preguntar: «Trobarem un home com aquest, en qui hi hagi l’esperit de Déu?». Llavors va dir a Josep: «Com que Déu t’ha fet saber tot això, no hi ha ningú tan assenyat i savi com tu. Tu estaràs sobre la meva casa, i tot el meu poble obeirà la teva boca; només en el tron jo seré més gran que tu» (Gènesi 41:38-41).

El faraó va complir la seva paraula. Va fer vestir Josep amb robes de lli, li va donar una cadena d’or, un anell de segellar, un carro reial i autoritat per viatjar per tot Egipte i posar el seu pla en marxa (Gènesi 41:42-44). La seva vida va canviar de la nit al dia: es va llevar com un simple presoner i se’n va anar a dormir com la mà dreta del faraó. Està clar que la fe de Josep en Déu estava més que justificada. Jehovà havia vist al llarg de tots aquells anys les injustícies que havia patit el seu servent, i al seu moment va actuar. Jehovà no tan sols volia reparar tot el mal que se li havia fet a Josep, sinó també preservar la futura nació d’Israel. En altres articles d’aquesta sèrie veurem com ho aconseguiria.

Si estàs passant per una situació molt difícil o potser ets víctima d’una injustícia que no sembla tenir fi, no cedeixis a la desesperació. Pensa en Josep. Com que sempre va ser humil, va ser considerat amb els altres, va aguantar i mai va perdre la fe, va donar a Jehovà raons de sobres per beneir-lo.