Segons el relat de Gènesi, el Faraó va ordenar que portessin el presoner hebreu, Josep, per interpretar els seus somnis inquietants. En aquell moment, Josep ja feia uns anys que era a la presó. Tot i que el Faraó el cridava amb urgència, Josep va dedicar temps a afaitar-se (Gènesi 39:20-23; 41:1, 14). El fet que l’escriptor mencioni aquest detall aparentment insignificant ens indica que estava familiaritzat amb els costums egipcis.

A moltes nacions antigues era habitual que els homes es deixessin créixer la barba, inclosos els hebreus. D’altra banda, «els egipcis de l’antiguitat eren l’única nació oriental que s’oposava a dur barba», afirma la Cyclopedia of Biblical, Theological, and Ecclesiastical Literature, de McClintock i Strong.

S’afaitaven només la barba? La revista Biblical Archaeology Review suggereix que alguns costums cerimonials dels egipcis exigien que quan un home s’havia de presentar davant del Faraó, es preparés com si hagués d’entrar a un temple. En aquest cas, Josep hauria d’haver-se afaitat tant el cap com el cos.

No necessàriament. En els seus escrits inspirats, l’apòstol Pau a vegades mencionava dos grups: els jueus i els grecs, o hel·lens; quan parlava dels grecs es referia a tots els qui no eren jueus (Romans 1:16; 10:12). Una de les raons per fer-ho era sens dubte l’extensa difusió de la cultura i l’idioma grec a totes les zones on Pau predicava.

En l’antiguitat, qui es considerava que era grec? Al segle IV abans de la nostra era, l’orador Isòcrates d’Atenes va parlar amb orgull de com la cultura grega s’estava estenent arreu del món. També va mencionar que, com a resultat, anomenaven grecs els qui havien rebut aquella educació, no els qui eren nadius de Grècia. Tot i que no se sap del cert, és probable que el pare no jueu de Timoteu i altres als qui Pau va referir-se com grecs, ho fossin a causa de la cultura, no de naixement (Fets [Actes] 16:1).