Al meu company d’entrenament li havia fet més mal del que m’imaginava. Sense voler, li havia donat una puntada de peu al nas. Em sentia culpable, i vaig començar a preguntar-me si era el moment de deixar les arts marcials. Com és que aquell error em feia plantejar-me abandonar un esport que havia practicat amb passió durant tants anys? Primer de tot, deixa’m que t’expliqui com vaig començar amb les arts marcials.

 Vaig créixer a prop de Buffalo, Nova York, EUA, en una llar tranquiŀla i feliç. A casa tots érem catòlics practicants i, per això, em van portar a escoles catòliques i vaig ser un escolanet. Els meus pares volien que la meva germana i jo tinguéssim èxit a la vida. Per això, em deixaven practicar esport després de classe i fins i tot treballar a temps parcial sempre que tragués bones notes a l’escola. Això em va ajudar a ser molt disciplinat ja des de ben petit.

 Quan tenia disset anys, vaig començar a practicar arts marcials. Durant molts anys, vaig estar entrenant sis dies a la setmana, tres hores cada dia. A més, cada setmana passava moltes hores repassant mentalment diferents tècniques i moviments i veient vídeos per tal de millorar. M’encantava entrenar amb els ulls tapats, fins i tot quan ho feia amb armes. Amb la mà, era capaç de trencar per la meitat taulons i maons d’un sol cop. Era un dels millors i vaig guanyar trofeus a diferents competicions. Les arts marcials es van convertir en el centre de la meva vida.

 Creia que ho tenia tot a la vida. M’havia graduat a la universitat amb matrícula d’honor, treballava com a enginyer informàtic a una empresa molt important, tenia xicota, rebia bonus de l’empresa i m’havia comprat una casa. Tothom pensava que la meva vida era meravellosa, però en realitat no trobava resposta a les preguntes existencials que em plantejava.

 Volia trobar resposta a les meves preguntes. Per això, vaig començar a assistir a l’església dues vegades a la setmana i a demanar ajuda a Déu en oració. Aleshores, una conversa que vaig tenir amb un amic em va canviar la vida. Li vaig dir: «T’has preguntat mai quin propòsit té la vida? Tenim tants problemes i veiem tanta injustícia per tot arreu...». Em va respondre que ell s’havia fet les mateixes preguntes i que havia trobat la resposta a la Bíblia. Llavors, em va donar un llibre que es titulava «Vós podeu viure eternament a la terra que esdevindrà un paradís». a Em va explicar que havia estat estudiant la Bíblia amb els testimonis de Jehovà. En un principi, no sabia si llegir-lo o no perquè creia que només havia de llegir informació que vingués de la meva religió. Però tenia tantes ganes de trobar les respostes a les meves preguntes que vaig decidir comprovar si el que deien els testimonis tenia sentit o no.

 Em va impactar molt descobrir el que en realitat ensenya la Bíblia. Vaig entendre que el propòsit original de Déu era que els humans visquessin per sempre en un paradís a la terra i que aquest propòsit no havia canviat (Gènesi 1:28). Em vaig quedar de pedra al veure el nom de Déu, Jehovà, en el meu propi exemplar de la Bíblia del rei Jaume i a l’aprendre que aquest era el nom al que feia referència el parenostre, que tantes vegades havia pregat (Salm 83:18; Mateu 6:9). A més, per fi vaig entendre per què Déu estava permetent el patiment. Estava entusiasmat perquè tot el que estava aprenent encaixava a la perfecció!

 Mai oblidaré el que vaig sentir quan vaig començar a assistir a les reunions dels testimonis de Jehovà. Tots eren molt amables i em preguntaven el meu nom. A la meva primera reunió, es va presentar un discurs especial que parlava sobre les oracions que Déu escolta. Aquest era un tema que m’interessava molt perquè havia estat orant a Déu per demanar-li que m’ajudés. Poc després, vaig assistir al Memorial de la mort de Jesucrist. En aquestes reunions, m’impressionava molt veure que fins i tot els nens seguien la lectura dels textos en la seva pròpia Bíblia. Al principi, no sabia com trobar els textos a la Bíblia, però els testimonis van ser molt amables i em van ensenyar a fer-ho.

 Quan assistia a les reunions, em fixava cada cop més en l’exceŀlent manera d’ensenyar dels testimonis. Aprenia molt a cada reunió i quan sortia de la Sala del Regne, sempre em sentia molt animat. Llavors em van oferir un curs bíblic.

 El que veia entre els testimonis de Jehovà era tot el contrari del que estava acostumat a veure a la meva església. Vaig trobar que els testimonis de Jehovà eren un grup unit de persones sinceres que s’esforçaven de valent per agradar a Déu. Vaig veure clar que l’amor sincer que es demostraven els uns als altres els identificava com els cristians verdaders (Joan 13:35).

 Com més estudiava la Bíblia, més canvis feia per tal d’aplicar els principis bíblics. No obstant, estava convençut que no seria capaç de deixar les arts marcials perquè m’encantava entrenar i competir. Quan li vaig explicar això al testimoni que estudiava amb mi, em va tranquiŀlitzar dient: «Tu continua estudiant, i estic segur que prendràs la decisió correcta». I allò era just el que necessitava sentir. Com més estudiava, més motivat em sentia a agradar a Jehovà.

 Per a mi, el punt d’inflexió va ser l’incident que he explicat al principi quan, sense voler, li vaig donar una puntada de peu al nas a un company d’entrenament. Aquell accident em va fer plantejar-me seriosament si podia ser un seguidor pacífic de Crist i alhora continuar practicant arts marcials. Havia après que Isaïes 2:3, 4 profetitzava que els que obeïen les instruccions de Jehovà no aprendrien més la guerra. A més, Jesús ens va ensenyar a no ser persones violentes, ni tan sols quan ens tractin injustament (Mateu 26:52). Així que vaig decidir abandonar l’esport que tant estimava.

 A partir d’aquell moment, vaig decidir seguir el consell bíblic d’entrenar-me «amb l’objectiu de mostrar devoció a Déu» (1 Timoteu 4:7). Tot el temps i l’esforç que abans li dedicava a les arts marcials, ara l’utilitzava per apropar-me més a Déu i servir-lo. La meva xicota no estava d’acord amb el que estava aprenent de la Bíblia, així que vam trencar la relació. Em vaig batejar com a testimoni de Jehovà el 24 de gener de 1987. Poc després, vaig començar a predicar a temps complet i a dedicar el meu temps a ensenyar les veritats bíbliques als altres. He continuat en el servei a temps complet des d’aleshores, i he treballat com a voluntari a la seu mundial dels testimonis de Jehovà a Nova York (EUA).

 Ara que conec la veritat sobre Déu, ja no em sento buit, he trobat el que faltava en la meva vida. De fet, tinc una vida plena de propòsit, una preciosa esperança per al futur i em sento realment feliç. Encara m’agrada fer exercici amb regularitat, però l’entrenament físic ja no és el més important per a mi. La meva prioritat a la vida ara és servir Jehovà.

 Quan practicava arts marcials, sempre estava pendent de les persones que m’envoltaven, i constantment pensava en la manera de defensar-me si alguna d’elles m’atacava. Ara continuo estant pendent de les persones que m’envolten, però per una altra raó ben diferent: per ajudar-les. La Bíblia m’ha ajudat a ser generós i un bon marit per a la meva estimada esposa, la Brenda.

 Les arts marcials eren la meva passió a la vida, però les he substituït per una altra de molt més valor. La Bíblia ho explica millor: «Fer exercici és bo per a poca cosa, però mostrar devoció a Déu és bo per a tot, perquè ens promet vida ara i també en el futur» (1 Timoteu 4:8).